Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002) ens permet tenir una imatge més completa del mosaic bigarrat que ja constitueix la seva obra, una obra que molts titllaran de dispersa odesordenada com si aquests adjectius constituïssin quelcom negatiu en si mateixos, però que en definitiva és una obra diversa i original, d'un autor que ha evitat sempre repetir-se a ell mateix sense renunciar a la seva personalitat. Ara ens arriba Que dormim? , un text signat el 1994 i anterior a l'espectacular Uh (publicat el 1997) i als poemes en prosa de Canaris fosforescents (aparegut el 2001), dos llibres també escrits durant la seva estada berlinesa. Però la publicació diferida o ajornada dels poemaris de Casasses -i vet aquí una altra accepció de la différance de Derrida- té l'efecte de deixar per més endavant qualsevol conclusió que els lectors gosin haver formulat sobre el sentit últim de l'aventura poètica de Casasses o la significació de la seva obra (en el cas que n'hagi de tenir). Tot el que se'n digui, doncs, és definitivament provisional. Que dormim? està format per dos blocs: un poema llarg, de quaranta-tres pàgines, que és el que dóna títol al llibre (i que se subtitula Cant 27 "Jo també hi era" ), i dos conjunts de peces breus , "Set poemes per a***" i "Songs for Petra" , que es poden llegir independentment. El plat fort del poemari, doncs, és aquest Cant 27 que el poeta, en nota, defineix com a "prosa retallada (i embastada i tot!)".     Enric Casasses compta amb una llarga trajectòria que l’avala (els seus primers llibres són de principis dels setanta), però en els darrers temps ha acabat assolint un reconeixement merescut i s’ha convertit en un punt de referència ineludible del panorama poètic català. Fins i tot es pot afirmar, sense exageració, que ha creat escola. També és dels qui més han contribuït, amb els seus recitals espectaculars, a fer viva la poesia fora dels llibres i de la lletra impresa. Els seus textos parteixen sovint de la construcció lingüística d'una imatge (o d'una idea) a partir de la qual, i des de dintre mateix del poema, s'ofereix una particular visió del temps i de les coses. És quan escampa la boira que les frases agafen forma i flueix el riu, tal i com diu en una de les seves composicions recents. La seva és una poesia transgressora i precisament pot ser-ho perquè paral·lelament posa de manifest un vast coneixement de la tradició poètica.  J. A.