Blogia
Literatura catalana

enric casasses - març

L'ALTRA

Les dones de terra endins
enllà dels ports del capvespre
es dediquen a un sol home
i a fer-li feliç la verga
i així es consideren bones.
Si fan el mateix amb dos
es consideren dolentes.
I si ho fan amb vint-i-set,
la reputa verge: santes.

 COMENTARI

Aquest poema prové del llibre inèdits en llibre de l'any1999. m'ha cridat l'atenció ja que pparla de la visió que es té de la dona sinó segueix les seves regles com a dona.

 En el començament fa una introducció dient que les dones viuen amagades dins la terra, que no sortien de casa. Seguidament diu que en el refugi que és la seva casa,només miren per el seu home, per fer-lo feliç sexualment i aixì és com el seu marit la considera una bona dona.

Cap al final diu que si una dona ho fa amb dos homes la consideren dolenta, ja que està cometen adulteri. Al final exagera molt dient que si ho fa amb tothom, ja es considera una prostituta, però al mateix cop l’anomena santa, ja que una dona sense recursos econòmics pot recorre a guanyar-se la vida amb el seu cos prostituint-se.Es pot veure que Enric Casassas se’n va al extrems de la vida d’una dona que depèn d’ella  per sobreviure en la societat.

Es pot dir que aquest poema és bastant clar, tenint en compte la irracionalitat en els poemes d'Enric Casassas.

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002) ens permet tenir una imatge més completa del mosaic bigarrat que ja constitueix la seva obra, una obra que molts titllaran de dispersa odesordenada com si aquests adjectius constituïssin quelcom negatiu en si mateixos, però que en definitiva és una obra diversa i original, d'un autor que ha evitat sempre repetir-se a ell mateix sense renunciar a la seva personalitat. Ara ens arriba Que dormim? , un text signat el 1994 i anterior a l'espectacular Uh (publicat el 1997) i als poemes en prosa de Canaris fosforescents (aparegut el 2001), dos llibres també escrits durant la seva estada berlinesa. Però la publicació diferida o ajornada dels poemaris de Casasses -i vet aquí una altra accepció de la différance de Derrida- té l'efecte de deixar per més endavant qualsevol conclusió que els lectors gosin haver formulat sobre el sentit últim de l'aventura poètica de Casasses o la significació de la seva obra (en el cas que n'hagi de tenir). Tot el que se'n digui, doncs, és definitivament provisional. Que dormim? està format per dos blocs: un poema llarg, de quaranta-tres pàgines, que és el que dóna títol al llibre (i que se subtitula Cant 27 "Jo també hi era" ), i dos conjunts de peces breus , "Set poemes per a***" i "Songs for Petra" , que es poden llegir independentment. El plat fort del poemari, doncs, és aquest Cant 27 que el poeta, en nota, defineix com a "prosa retallada (i embastada i tot!)".     Enric Casasses compta amb una llarga trajectòria que l’avala (els seus primers llibres són de principis dels setanta), però en els darrers temps ha acabat assolint un reconeixement merescut i s’ha convertit en un punt de referència ineludible del panorama poètic català. Fins i tot es pot afirmar, sense exageració, que ha creat escola. També és dels qui més han contribuït, amb els seus recitals espectaculars, a fer viva la poesia fora dels llibres i de la lletra impresa. Els seus textos parteixen sovint de la construcció lingüística d'una imatge (o d'una idea) a partir de la qual, i des de dintre mateix del poema, s'ofereix una particular visió del temps i de les coses. És quan escampa la boira que les frases agafen forma i flueix el riu, tal i com diu en una de les seves composicions recents. La seva és una poesia transgressora i precisament pot ser-ho perquè paral·lelament posa de manifest un vast coneixement de la tradició poètica.  J. A.   

l'amor

l'amor

L’amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L’amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.
L’amor, la pedra, l’esguard de l’esfinx,
l’estrella que guia el foll, els yangs amagats al yins,
l’orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l’un com l’una
i no ens manem, prò ens pot manar la lluna.
L’amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n’hi ha gens,
qui sap si en té, d’amor, o si en dejuna?
L’amor és déu…!? L’únic déu és la lluna!

Comentari

Aquest poema escrit per Enric Casasses, on poden veure la seva manifestació pel que fa a la seva visió

 de l’amor, d’importància  que té per a ell aquest sentiment i les virtuts que té.

Ell compara l’amor amb infinitats de coses bones, diu que l’amor pot moure tot

 i és tan fluix que és el més fort, en definitiva per a ell l’amor és déu.