Sol i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, 
em veig sovint per fosques solituds, 
En prats ignots i munts de llicorella 
I gorgs pregons que m'aturen, astuts. 
I dic: On só? Per quina terra vella, 
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts, 
Deleges foll? Vers quina meravella 
D'astre ignorat m'adreç passos retuts? 
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge 
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: 
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany 
O en tuc de neu, jo retrob el paratge 
On ja vaguí, i, de Déu, el parany 
Per heure'm tot. O del diable engany.   
-
-
-
Saber narrar en llenguatge vigorós 
Deler i desig, i plers, i, sens esforç, 
Rimar bells mots amb el ritme dels cors 
Amants o folls; i, gens fantasiós 
- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors 
Éssers de carn, tot oblidant els morts 
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors 
Reprendre el tot vital i rigorós. 
Saber sofrir sense llanguir i amar 
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle, 
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà; 
Viure l'instant i obrir els ulls al demà, 
Del clar i l'obscur seguir normes i regla 
I, enmig d'orats i savis, raonar.   
-
-
-
No pas irós, ni trist, si dellà el riu, 
Entre pollancs, veig els celatges verds 
D'un cap al tard, i d'uns mísers coberts 
El fum negrós fa el paisatge soliu, 
Pens en qui fuig pels colls, ploraire, i diu 
Que res no val, i nega l'univers, 
I del compàs i el plom tothora advers, 
I del concret, als déus clama si viu. 
Puix que un deler m'empeny; i tants d'atzars 
Em fan fruir, sense albir, alba i nits, 
Els rierols morents en prats florits, 
El ras nocturn i el cim desert, i al març, 
Els comiats d'amor en rústics bars, 
A sol colgant, entre besars humits.   
-
- 
-
Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles 
Del temps antic, i a l'acost de la fosca, 
Sota un llorer i al peu de la font tosca, 
De remembrar, cellut, setge i batalles. 
De matí em plau, amb fèrries tenalles 
I claus de tub, cercar la peça llosca 
A l'embragat, o al coixinet que embosca 
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. 
I enfilar colls, seguir per valls ombroses, 
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell! 
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, 
L'antic museu, les madones borroses, 
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: 
M'exalta el nou i m'enamora el vell.   
-
-
-
Jo tem la nit, però la nit m'emporta 
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa; 
En llum morent la cobla es sent, confosa, 
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta. 
Negres carbons esbossen la mar morta, 
L'escàs pujol i la rosta pinosa, 
Però jo hi veig una selva frondosa, 
I en erm desert imagín una porta. 
La fosca nit m'aparenta pissarra 
I, com l'infant, hi dibuix rares testes, 
Un món novell i el feu que el desig narra. 
Me'n meravell, i tem -oh nit que afines 
Astres i seny!-. La mar omples de vestes, 
I una veu diu: "Plou sang a les codines".   
-
-
-
No cerc ni am aquell qui, vagarós, 
Per llacs esquerps o desertes guixeres, 
Cobert de pols, per les amples carreres, 
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós 
Nega la llar dels seus i les fumeres 
De llur destí. I es fa miseriós 
D'un Més Enllà sense forma i colors, 
O pelegrí d'impossibles tresqueres. 
Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só", 
I té una llar, té pàtria i mester, 
I se'n fa un tot, i acata lleis severes. 
 I a sol llevat, i en un propi horitzó, 
Alça el punyal i defensa el seu bé, 
Mestre segur d'enyorades banderes.
-
-