Vinyoli al zoo de barcelona, parc que frequentava sovint
Gener- Joan Vinyoli
TARDA FOSCA Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?
comentari
Tarda fosca poema de Joan Vinyoli on dominen els colors foscos, característic de la mort, ja que Vinyoli pinta aquesta obra donant-li tons foscos i vermells a la tarda fosca, significatius representant el final.El bosc també és obscur, més concretament negre, en definitiva descriu el seu entorn , natura i demés amb un aire fosc, com ho veu tot ell en aquest moment.També ens diu que va cap al crepuscle, és a dir, cap al final de la seva vida.Un gran feix de llenya seca molt seca, pot ser, al meu parer, les experiències viscudes a la seva vida que l’han donat coses dolentes i bones com tot, però que l’han marcat.Al final amb les mans buides es refereix que ha arribat a aquest punt de la seva existència i es troba que esta realment sol a la vida.
El paisatge, associat als records de la infantesa i la joventut, és un elements molt important en la poesia de Joan Vinyoli.
Joan Teixidor : "Joan Vinyoli es plantejà la seva vocació gairebé com un sacrifici, com un lliurament absolut a una estranya força que l'havia d'omplir fins a exhaurir-lo" i afegeix més endavant "aquest joc és perillós i l’home s'hi perd i s'hi crema. Però també s'hi realitza".
La Poesia Completa recull tota l'obra de Vinyoli fins a l'any 1975. També conté apèndixs amb algunes de les traduccions de Rilke i textos teòrics de i sobre el poeta.
Amb "Les hores retrobades", publicat a l'any 1951, Vinyoli obtingué el Premi Óssa Menor. L'obtenció d'aquest premi significà el reconeixement crític del poeta i el seu accés als cercles culturals i literaris resistents. |
Pàgina de la revista La Selva on es reprodueixen els poemes premiats a l'any 1949 en el IV Concurs Literari del "Círculo Cultural Columbense".
ELEGIA DE VALLVIDRERA
Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
---------------------------------------------------------------------
Sense fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant i declinar
comentari
Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984) Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurarse a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser.
Començà la seva producció amb: Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri.De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada.El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic.Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització. una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984). premis
El Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).