Blogia

Literatura catalana

         TARDA FOSCA

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

 

comentari

Tarda fosca poema de Joan Vinyoli on dominen els colors foscos, característic de la mort, ja que Vinyoli pinta aquesta obra donant-li tons foscos i vermells  a la tarda fosca, significatius representant el final.El bosc també és obscur, més concretament negre, en definitiva descriu el seu entorn , natura i demés amb un aire fosc, com ho veu tot ell en aquest moment.També ens diu que va cap al crepuscle, és a dir, cap al final de la seva vida.Un gran feix de llenya seca molt seca, pot ser, al meu parer, les experiències viscudes a la seva vida que l’han donat coses dolentes i bones com tot, però que l’han marcat.

Al final amb les mans buides es refereix que ha arribat a aquest punt de la seva existència i es troba que esta realment sol a la vida.

El paisatge, associat als records de la infantesa i la joventut, és un elements molt important en la poesia de Joan Vinyoli.

 Joan Teixidor : "Joan Vinyoli es plantejà la seva vocació gairebé com un sacrifici, com un lliurament absolut a una estranya força que l'havia d'omplir fins a exhaurir-lo" i afegeix més endavant "aquest joc és perillós i l’home s'hi perd i s'hi crema. Però també s'hi realitza".

La Poesia Completa recull tota l'obra de Vinyoli fins a l'any 1975. També conté apèndixs amb algunes de les traduccions de Rilke i textos teòrics de i sobre el poeta.

                                                           

Amb "Les hores retrobades", publicat a l'any 1951, Vinyoli obtingué el Premi Óssa Menor. L'obtenció d'aquest premi significà el reconeixement crític del poeta i el seu accés als cercles culturals i literaris resistents.

Pàgina de la revista La Selva on es reprodueixen els poemes premiats a l'any 1949 en el IV Concurs Literari del "Círculo Cultural Columbense".

 

 

 

     ELEGIA DE VALLVIDRERA

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.

---------------------------------------------------------------------
Sense fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant  i declinar

 

comentari

 

 

 

 

 

 

    Lectures de literatura catalana

    - La Bogeria, Narcís Oller. Descripció: procés de boliment d'un home.

                                                 -  Solitud. Caterina Albert “víctor català”. Descripció: Narració del  procés  de autorealització de la protagonista, la Mila, en un viatge en busca de l'espiritualitat, en l'àmbit rural.

                                        - El poema de la rosa als llavis. Joan salvat-Papasseit. Descripció:explica un procés d'enamorament

- Ball robat. Joan Oliver. Descripció: obra de teatre.

-Bruixa de dol. Maria - Mercé Marçat.

 

 

 

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984)   Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurarse a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser.

Començà la seva producció amb: Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri.De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada.El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic.Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització. una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978).  El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984). premis

El Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).

 

 Caterina Albert intenta separar la seva personalitat literària de la seva vida personal, per aquesta raó

ella volia mantenir la seva identitat en secret, perquè se la valorés pel seu

talent com a escriptora, ja que en aquesta època una dona no podia parlar de certs temes,

sinó donaria peu a la mala actitut de la gran multitut ineducada i grollera a la dona que escriu,

a la que despulla de seguida de la qualitat de dona de sa casa i la converteix en una mena d'ésser

estrany que tira contra la corrent i el sentit comú, a més d'això vindrien tota mena d'interpretacions.

Considero que saber qui escriu un llibre és important fins al punt  que et dona una petita informació

de qui ha estat el que ha pensat això i és interessant saber-ho, ja  que molt escriptors o escriptores parlen

de la seva pròpia experiència personal i et dona més certesa de que això pot passar.

Ho hem de tenir en compte fins a cert punt, més que res per situar-nos dins l’època, el país, la situació política etc.. Però no és el més important.

  

                                                                   Diana Quintero Triviño

                                                      1r batxillerat d.

Biografia

J.V. Foix (Sarrià, 1893-1987). Provinent de família de pastissers, continuà el negoci familiar amb què el seu pare s'establí a Sarrià. Féu el batxillerat i començà estudis de Dret, carrera que mai no acabà. El1917 s'incorpora a "La Revista2 i l'any següent el trobem dirigint la revista "Trossos". Col·laborà en diverses revistes, entre les quals destaquem "Terramar", "Monitor", "L'Amic de les Arts" i "Revista de Poesia". Fou redactor de "Quaderns de Poesia", director de "Revista de Catalunya" i de la plana literària diària de "La Publicitat". El 1933 representà el PEN Club Català al Congrés de Dubrovnik (Croàcia). Després de la Guerra Civil col·laborà a "Ariel", "Dau al Set", "Poesia" i "Serra d'Or". L'obra assagística de Foix comprèn Revolució catalanista (1934), en col·laboració amb Josep Carbonell, i els reculls d'articles Els lloms transparents (1969) i Mots i maons o A cascú el seu (1971), aquest darrer exclusivament sobre temes d'arquitectura, resten esparsos molts treballs publicats en diaris i revistes. És autor d'un dietari de memòries personals, una mostra del qual fou publicada amb el títol de Catalans de 1918 (1965). Estretament lligat al món de les arts plàstiques, presentà les primeres exposicions de Miró i Dalí i publicà, junt amb Joan Ponç, el volum La pell de la pell (1970). L'obra poètica de Foix comprèn, a banda de títols marginals com Còpia d'una lletra tramesa a Na Madrona Puignau, de Palau ça Verdera (1951), Allò que no diu "La Vanguardia" (1970) i Els amants (1973), sis volums de proses poètiques: Gertrudis (1977), Krtu (1931), Del "Diari 1918" (1956), L'estrella d'en Perris (1963), Darrer comunicat (1970) i Tocant a mà... (1972), que pertanyen a un cicle unitari, i sis llibres en vers: Sol, i de dol (1947), Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix d'abaix (1964) i, el 1985 publica el seu darrer llibre, Cròniques de l'ultrason. Ha rebut diversos premis, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1973; el 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i el govern espanyol li atorgà el Premio de las Letras Españolas

Foix es complau a definir-se com a “ investigador en poesia”.Es lliura al gran espectacle del món i mira d’ordenar-lo i de donar-li un sentit en la seva ment.Aquest esforç el duu a la consideració de nombroses contradiccions, sobretot del binomi Real- Ideal, i a una estètica personalista, propera al Superrealisme i alimentada per un llenguatge molt ric de mots i d’expressions.     

            ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

 

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

 
És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

 
És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

OBRES

Gertrudis
Barcelona. Edicions L'Amic de les Arts, 1927. Dibuix de Joan Miró, 69 pp. Edicions del Quaderns Crema, 1983. Obra poètica I. VIII + 77 pp.
El Observador, 1991. Clàssics catalans del segles XX, 97. VIII + 77 pp.


KRTU
Barcelona. Edicions L'Amic de les Arts, 1932. Dibuix de Joan Miró, 99 pp. Edicions dels Quaderns Crema, 1983. Obra poètica II. X + 113 pp.


Sol, i de dol
Barcelona. Edicions L'Amic de les Arts, 1947 (1936). Dibuix de Josep Obiols, 92 pp. Edicions 62, 1965. Col. Els llibres de l'Escorpí. Poesia, 26, 91 pp. (reedicions: 1978, 1981- març, setembre -, 1985, 1992)
Edicions dels Quaderns Crema, 1985. Obra poètica III, XI + 86 pp.
Edicions dels Quaderns Crema, 1985. Presentació d'Anton Espadaler.
Obra poètica Minor 3. 95 pp.
Edicions 62/Edicions Orbis, 1985. Annex a la "Història de la literatura catalana", Fascicle 72. 143 pp.
El Observador, 1991. Clàssics catalans del segle XX, 100. XI + 86 pp.


Les irreals omegues
Barcelona. L'Amic de les Arts.1949. 75 pp. Reimpressió idèntica 1949.
Edicions dels Quaderns Crema, 1987. Obra poètica IV. XII + 87 pp.


Còpia d'una lletra tramesa a na Madrona Puignau de Palau ça Verdera
Barcelona. Edicions Dau al set, 1951. Dibuixos d'Antoni Tàpies. 12 pp.


On he deixat les claus...
Barcelona. Edicions L'Amic de les Arts, 1953. Dibuix d'Antoni Tàpies,
131 pp. Edicions dels Quaderns Crema, 1988. Obra poètica V. X + 135 pp.


Del "Diari 1918"
(Pròleg de Josep Romeu) Barcelona. J. Horta Editor, 1956. Col. Signe I,
63 pp. Edicions dels Quaderns Crema, 1991. Obra poètica VII. VII + 85 pp.


Plant d'en Joseph-Vicenç, de Barcelona, en lo qual respòs a en Joan Ferrater
Vic. Extret d'"Inquietut", núm. 8, gener de 1957 (publicat juntament amb "Cobles en honor de J.V. Foix" de Joan Ferraté, introducció d'A.M)
(Edició no venal).


Onze Nadals i un Cap d'Any
Barcelona. Edicions L'Amic de les Arts, 1960. 75 pp.
Edicions dels Quaderns Crema, 1984. Obra poètica VI. XI + 55 pp.
Edicions dels Quaderns Crema. Presentació de Josep Romeu i Figueras.
Obra poètica Minor, 6. 46 pp.
El Observador, 1991. Clàssics catalans del segle XX, 99. XI + 55 pp.


L'Estrella d'En Perris
Barcelona. Editorial Fontanella, 1963. Col. Signe (de poesia i assaig, dirigida per Joaquim Molas i Joaquim Horta) 11. 72 pp.
Edicions dels Quaderns Crema, 1992. Obra poètica VIII. IX + 117 pp.


Obres poètiques
(amb "Lletra a Clara Sobirós", el text de "Desa aquests llibres al calaix de baix" i altres poemes inèdits) Barcelona. Edicions Nauta, 1964. La Paraula Viva II.
Dibuix de Jaume Pla. 337 pp.


Allò que no diu "La Vanguardia". Noves de darrera hora-
Telegrames - Fets diversos.

Barcelona. Edicions Proa, 1970. 93 pp.


Darrer Comunicat
Barcelona. Edicions 62, 1970. Col. Els llibres de l'Escorpí. Poesia,
1. 94 pp. Edició de J. Vallcorba. Quaderns Crema, 1995. Obra poètica, XI.


Desa aquests llibres al calaix de baix
Barcelona. Edicions Nauta, 1972. Col. L'Amic de les Arts. 148 pp.
Edició de J.Vallcorba. Quaderns Crema, 1994. Obra poètica, X.


Tocant a mà
Barcelona. Edicions 62, 1972. Col. Els llibres de l'Escorpí. Poesia,
10. 84 pp. (Reedició 1975)
Edició de J. Vallcorba. Quaderns Crema, 1995. Obra poètica, XII.


Diari 1918
Barcelona. Edicions 62 / La Caixa, 1981. Les millors obres de la literatura catalana, 67. 249 pp.


Cròniques de l'ultrason. L'Estació
Barcelona. Edicions L'Amic de les Arts / Edicions dels Quaderns Crema,
1985. Il·lustració de Joan Miró. 88 pp.
Edició de J. Vallcorba. Quaderns Crema, 1996. Obra poètica, XIII.


Trenta-sis cèl·lules líriques
Barcelona. Universitat de Barcelona 1984. (Acte inaugural del curs
1984-85.Homenatge a Josep V. Foix en motiu d'ésser-li conferit el grau
de Doctor Honoris Causa. Discurs de contestació per R. Santos Torroella) 51 pp.


Poemes Esparsos
Edició de J. Vallcorba. Quaderns Crema, 1997.
Obra poètica, XIV. XII + 322 pp.


Entre algues, do' m la mà
(Poemes a Joana Givanel). Presentació de Ferran Bach. Edició de J. Vallcorba. Barcelona. Quaderns Crema, 1997. Mínima Minor, 76 pp.
69 pp.


A Joana Givanel (Poemes)
Edicions L'Amic de les Arts. Barcelona 2000. Fundació J.V.Foix.
(Dibuix de Modest Cuixart, 1949

  Conte de Nadal
Dibuixos de Salvador Dalí.
Barcelona. Edicions 62, 2004
 


Telegrames

Edició de Ramon Salvo Torres.
Barcelona. Grup 62, 2005. 92pp.

                        Sol i de dol

 

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de llicorella

I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,

-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Deleges foll? Vers quina meravella

D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge

De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure'm tot. O del diable engany.  

-

-

-

Saber narrar en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sens esforç,

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar

Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,

Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l'obscur seguir normes i regla

I, enmig d'orats i savis, raonar.  

-

-

-

No pas irós, ni trist, si dellà el riu,

Entre pollancs, veig els celatges verds

D'un cap al tard, i d'uns mísers coberts

El fum negrós fa el paisatge soliu,

Pens en qui fuig pels colls, ploraire, i diu

Que res no val, i nega l'univers,

I del compàs i el plom tothora advers,

I del concret, als déus clama si viu.

Puix que un deler m'empeny; i tants d'atzars

Em fan fruir, sense albir, alba i nits,

Els rierols morents en prats florits,

El ras nocturn i el cim desert, i al març,

Els comiats d'amor en rústics bars,

A sol colgant, entre besars humits.  

-

-

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles

Del temps antic, i a l'acost de la fosca,

Sota un llorer i al peu de la font tosca,

De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles

I claus de tub, cercar la peça llosca

A l'embragat, o al coixinet que embosca

L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,

Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!

Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,

I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:

M'exalta el nou i m'enamora el vell.  

-

-

-

Jo tem la nit, però la nit m'emporta

Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;

En llum morent la cobla es sent, confosa,

Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.

Negres carbons esbossen la mar morta,

L'escàs pujol i la rosta pinosa,

Però jo hi veig una selva frondosa,

I en erm desert imagín una porta.

La fosca nit m'aparenta pissarra

I, com l'infant, hi dibuix rares testes,

Un món novell i el feu que el desig narra.

Me'n meravell, i tem -oh nit que afines

Astres i seny!-. La mar omples de vestes,

I una veu diu: "Plou sang a les codines".  

-

-

-

No cerc ni am aquell qui, vagarós,

Per llacs esquerps o desertes guixeres,

Cobert de pols, per les amples carreres,

Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós

Nega la llar dels seus i les fumeres

De llur destí. I es fa miseriós

D'un Més Enllà sense forma i colors,

O pelegrí d'impossibles tresqueres.

Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",

I té una llar, té pàtria i mester,

I se'n fa un tot, i acata lleis severes.

 I a sol llevat, i en un propi horitzó,

Alça el punyal i defensa el seu bé,

Mestre segur d'enyorades banderes.

-

-

 
 

CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT
 

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprés,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: «Sóc encara.»
M’adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l’or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ 
  D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata. Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres. Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.
El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona.El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.
El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l'època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.
Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.
El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. 
El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.



“Ara, Miquel,
torna a ser el temps
de fil gruixut i les paraules dures.
(…)
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb esperit de lluita.
Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura
i el terra és xop
i se’ns podreix la sola
de les sabates. ¿No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?
Ara, Miquel, 1971.

  L' amor


Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.

Miquel Martí i Pol

 

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març del 1929 a Roda de Ter.

Als catorze anys va entrar a treballar en la fàbrica  de la seva mare.

A l'any 1948, als dinou anys, sofreix una tuberculosi pulmonar que l'obliga a allitar-se un any. Aquesta circumstància va ésser determinant en la seva vocació, ja que ocupava el seu temps llegint molt i molt. El 1953 guanya el premi Óssa Menor amb Paraules al vent (Barcelona: Óssa Menor, 1954).

Als vint-i-set anys es casa, i d'aquest matrimoni tindrà dos fills. El 1957 publica Quinze poemes (Ciutat de Mallorca: La font de les Tortugues, 1957).

El 1966 publica El poble (Ciutat de Mallorca: Daèdalus, 1966). Durant un temps es dedica a traduir obres del francès, d'autors tan coneguts com Saint-Exupéry, Simon de Beauvoir o Lévi-Strauss.

El 1970 els metges li diagnostiquen que pateix una esclerosi múltiple, malaltia que a la llarga li provoca no poder valer-se per si mateix, però que no l'impedeix de continuar escrivint. El 1971 queda finalista del premi Carles Riba amb Vint-i-set poemes en tres temps (Barcelona: Edicions 62, 1972). El 1972 publica La fàbrica (Terrassa: El Bordiol, 1972). Poc després empitjora i deixa de fer traduccions. Però la seva voluntat de paraula el porta, tot i la lentitud a què és sotmès, a expressar-se amb tota claredat. El 1974 surt La pell del violí (Barcelona: Vosgos, 1974) i l'edició bilingüe de l'Antologia (1966-1973) (Barcelona: El Bardo, 1974).

El 1975, rere Cinc esgrafiats a la mateixa paret (Barcelona: Lumen, 1975), comença a donar forma a l'obra poètica amb el primer volum, L'arrel i l'escorça (Barcelona: Llibres del Mall, 1975). Seguirà El llarg viatge. Obra poètica II (Barcelona: Llibres del Mall, 1976). Publica també Quadern de vacances (Barcelona: Proa, 1976).

El 1977 publica Amb vidres a la sang. Obra poètica III (Barcelona: Llibres del Mall, 1977). A més a més, Crònica de demà (Barcelona: Llibres del Mall, 1977). A partir de 1972 és entrevistat i la seva obra comentada en diverses publicacions catalanes. Actualment, canten poemes seus Lluis Llach, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, etc...

El 1978 es publica Contes de la vila de R i altres narracions (Barcelona: Lumen, 1978). S'edita la visualització dels poemes Primavera i Hivern feta pels alumnes de l'escola "El Puig" d'Esparreguera amb el guiatge del seu mestre, Ramon Besora. Els dos volums encapçalen la col.lecció "El Petit Mall" (Barcelona: Edicions del Mall, 1978).

El 1979 publica Estimada Marta (Barcelona: Llibres del Mall, 1979), obra de la qual en poc temps es venen deu mil exemplars, i es reediten els volums de la seva obra completa.

El 1980 es publica L'hoste insòlit (Barcelona: Proa, 1980), amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany, i el quart volum de la seva obra poètica Les clares paraules (Barcelona: Llibres del Mall, 1980).

El 1985 es publica Llibre d'Absències.

El 1997 es publica Llibre de les solituds.

Miquel Martí i Pol va morir el 11 de Novembre de 2003, als 74 anys.