Sampere

El passat dijous del mes de juny vàrem  tenir el privilegi de gaudir de la presència a la nostre escola del poeta Marius Sampere, el qual  vàrem donar la benvinguda amb una gran ona d’aplaudiments quan va creuar la porta de l’auditor. Ell va quedar sorprès degut a la multitud  que es trobava reunida només per gaudir de la seva presencia. Uns quants companys van llegir alguns dels seus poemes els quals el propi Sampere va reconèixer no recordar-los molt. Però en definitiva va ser una visita agradable, ja que es va mostrar com un home molt senzill i dolç, sense complicacions.L’acte va acabar quan la nostra escola li va fer un petit present al poeta el qual va quedar molt agraït.

Màrius Sampere nasqué a Barcelona el 28 de desembre del 1928 al carrer de la Igualtat (avui carrer de Cartagena), al barri del Guinardó, fill d'Antoni Sampere Forns, administratiu, i Adela Passarell Semper, administrativa. Antoni Sampere era un home ferreny, tenaç i amb una forta vinculació al país, mentre Adela Passarell era una dona sensible, delicada i culta. Entre 1929 i 1941 els pares van estar separats i Màrius va viure amb la seva mare i la seva família.

La guerra civil va acabar amb la situació familiar d'una relativa comoditat econòmica, de manera que la formació del poeta coincideix amb una època de grans privacions i de gran dolor humà. Màrius Sampere es va educar primer a escoles del seu barri i després va cursar el batxillerat entre l'Institut Balmes i una acadèmia privada. Hem de situar les primeres temptatives poètiques de l'autor (en castellà) durant aquesta etapa d'estudis, entre 1939 i 1940. De fet, el poeta ja havia descobert abans el món de la literatura de la mà de la seva mare i del seu avi matern a la biblioteca familiar.

L'any 1942, després de tornar a viure junts, els pares del poeta van establir-se al carrer Andreu Vidal a Sant Adrià del Besòs. A causa de la situació de la família s'acaba l'educació formal del poeta quan finalitza el batxillerat, i l'any 1944-1945 es posa a treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona, feina que mantindrà fins després de la transició quan es convertirà en funcionari de l'administració dedicat a qüestions d'assessoria i normalització lingüística.

Al marge del món laboral, Sampere comença la seva formació musical l'any 1953 amb estudis de solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Aquests estudis duran el poeta a exercir de lletrista, músic i compositor al Grup Estrop entre 1963 i 1967. A finals dels anys cinquanta comença la projecció social de la poesia de Sampere quan el jove autor envia obra inèdita a diversos premis literaris. Durant aquesta època, l'any 1958, Sampere canvia de llengua literària i fa els seus primers poemes en català.

L'any 1960 Sampere realitza un llarg viatge amb cotxe per Escòcia i Anglaterra. De retorn, l'any 1961-1962, Sampere formalitzà les seves impressions de viatge a través d'una sèrie de poemes que va ser la base del seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil, no publicat. Tot seguit el poeta es va dedicar a confegir un nou recull, L'home i el límit, amb el qual guanyaria el premi Carles Riba l'any 1963. Es pot considerar el fet de guanyar el premi Riba com la inauguració "formal" de la carrera poètica de Màrius Sampere, encara que el recull guardonat no seria publicat fins l'any 1968.

A finals dels anys seixanta Sampere es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet. L'any 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés, qui ha donat al poeta la seguretat i el suport humà, emotiu i intel.lectual necessaris per a bastir la seva obra, sobretot a partir de la mort del pare i la mare de l'autor (1968 i 1973, respectivament). Durant aquest període l'autor experimentà un gran esclat de creativitat que abocà a una alta participació en certàmens literaris (Jocs Florals de Marsella, Badalona, Zuric, Guadalajara, Brussel·les, Ginebra, fins a ser nomenat Mestre en Gai Saber l'any 1972) i en l'elaboració d'un nou llibre: Poemes il·lícits, que guanyaria el premi President Macià a Amsterdam l'any 1974.

L'any 1975 Sampere acaba de consolidar la seva trajectòria com a poeta quan obté el premi Ribas i Carreras de Blanes amb Poemes de baixa freqüència. El llibre va ser publicat el 1976 i és un dels volums més extensos de Sampere, perquè aplega pràcticament la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. I el 1980 quedà finalista del premi López Picó de Vallirana amb un llibre que posteriorment ha estat molt reelaborat.

La dècada dels vuitanta va portar dos canvis importants per Sampere: una nova i més gratificant orientació professional i una normalització de la publicació de la seva obra a partir d'un compromís estable amb un destacat editor de poesia. Sampere enceta la dècada guanyant el premi Jordi de Sant Jordi a València l'any 1982 amb el recull Samsara, de llunyana inspiració orientalitzant, que serà publicat el mateix any. L'any 1983 és un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés a València i el seu llibre, Qüestions menors, crida l'atenció del poeta i editor Àlex Susanna. Dos anys més tard, el 1984, és guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Arran de la publicació del llibre premiat l'any 1986 comença la llarga associació entre Sampere i l'editorial Columna, i s'acaba el dissortat pelegrinatge del poeta de premi en premi i d'editorial en editorial. A partir del 1986, amb naturalitat i regularitat, Sampere ha anat publicant els successius volums que formen avui la seva obra: Oniris i el tret del caçador (1987), L'ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995) i Demiúrgia (1996).

Darrerament, a partir de la publicació de Thanatos suite (Seuba Ediciones, 1997) i la present antologia, Sampere ha començat a diversificar la seva presència editorial. Darrerament, també, el poeta ha pogut veure senyals inequivocs de reconeixement de l'alt valor literari de la seva obra poètica per part dels lectors, la crítica i les institucions del país.

Obra


Poesia·  L'home i el límit, Barcelona, Proa, 1968. ·  Poemes de baixa freqüència, Barcelona, edicions 62, 1796. ·  Samsara, València, Prometeo, 1982. ·  Llibre de les inauguracions, Barcelona, Columna, 1984. ·  Oniris i el tret del caçador, Barcelona, Columna, 1987. ·  L'ocell que udola, Barcelona, Columna, 1990. ·  La taula i les estrelles, Barcelona, Columna, 1992. ·  La cançó de la metamorfosi, Barcelona, Columna, 1995. ·  Demiúrgia, Barcelona, Columna, 1996. ·  Thanatos suite (poemari bilingüe català-castellà), Barcelona, Seuba, 1997. ·  Si no fos en secret, (antologia poètica a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana) Barcelona, Proa, 1999. ·  Subllum, Barcelona, Proa, 2000. ·  Les imminències, Barcelona, Proa, 2002. ·  Jerarquies, Barcelona, proa, 2003. ·  Mutacions, Olot, Miquel Plana, 2003. ·  Iconograma, Santa Coloma de Gramenet, La Garúa Libros, 2004. ·  Diàlegs amb la ciutat, Santa Coloma de Gramenet, Centre Excursionista Puig Castellar, 2004.

Màrius Sampere

Jardí submergit


Tant li fa, vehicles orbitals o
insectes amb fanalets de revetlla
volten —ullada curvilínia
en fals— el jardí
ara mateix nocturn
en la ment, aquella olor bona
de nen ensabonat. Ja no ens cal saber
res, ja no ens cal discutir
si sang o cronòmetre
o caca seca amb farigola. Ha passat
tant de temps, tant de pa! Enlloc
del gra de blat habita
cap cuc elemental
ni penediment ni mare
pressumptament morta. Fora,
fora tot i tothom! L'obscuritat
és exterior; a dins, jo vigilo.


De Jerarquies (2003)

Màrius Sampere

MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, la memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s'alci de la terra
llevat d'una flor.

comentari.

En aquest poema de Màrius Sampere, l'autor interpreta el món com a infinit, diu que mai

arribarà la fi d'aquest si encara existeix el record d'una veu i sigui recordada durant el temps.

Si encara la memòria li es fidel.

Conjurant els enterramorts per arrencar del silenci preguntes dels ulls cecs, on ets? on ets? i cap resposta s'alça del terra.

fernando pessoa

Fernando Pessoa1888 - Neix a Lisboa, el 13 de juny. La seva mare, nascuda a les Açores, provenia d'una rica família de terratinents i era una dona culta, que llegia i parlava francès, escrivia poesia i tocava el piano. El seu pare era un general, que treballava al Ministeri de Justícia, li encantava la música i era crític musical. Als primers anys, la família vivia a la part rica de Lisboa, prop de l'Òpera, San Carlos.

1889 - "Neix" Caeiro (un dels seus heterònims) a Lisboa.   1893 - Mor de tuberculosi el seu de pare (Joaquim de Seabra Pessoa).   1894 - Mor el seu germà Jorge. Primer heterònim: Chevalier de Pas.   1895 - Primera poesia, "A minha querida mama". La seva mare es torna a casar i es trasllada amb els seus fills a Durban, Sud-Àfrica, on el seu segon marit havia estat enviat com a cònsol de Portugal. Allà rep una educació anglesa que farà que la influència anglosaxona sigui constant en el seu pensament i obra, fins i tot convertint-lo en un poeta bilingüe.   1896 - Viatja amb la seva mare a Durban.   1897 - Estudis primaris a una escola de germanes irlandeses de Durban.   1898 - Neix la seva germana Henriqueta Madalena. Ingressa a la Durban High School, on estudiarà tres anys. És important la seva relació amb el director, W. H. Nicholas, professor de llatí i gran coneixedor de la literatura anglesa.
Crea l'heterònim Alexander Search.   1888 - Alvaro de Campos "neix" a Tavira, el 15 d'octubre, a dos quarts de dues de la tarda: histèricament histèric. Diu Pessoa: "La data coincideix amb la del seu horòscop. Estudis de liceu; després a Glasgow, d'enginyeria naval. Ascendència judaica. Viatges a l'Orient. Paradisos artificials i d'altres. Partidari d'una estètica no aristotèlica, que veu realitzada en tres poetes: Whitman, Caeiro i ell mateix. Emprava monocle. Irascible impassible."   1900 - Neix el seu germà Luís Miguel.   1901 - Primeres poesies en anglès. Viatge de vacances a Portugal.   1903 - L'admeten a la Universitat de Cap de Bona Esperança.   1905 - Se'n va sol i de manera definitiva a Portugal. Ja no es mourà de Lisboa. Primer viu amb una tieta i una àvia boja; després amb una altra tia; amb la seva mare, novament vídua, i després en domicilis incerts (segons Octavio Paz).   1905-08 - Escriu els seus primers poemes tan sols en anglès; llegeix Milton, Shelley, Keats, Poe. Més endavant descobrirà Baudelaire i la poesia simbolista.   1906 - Es matricula al Curs Superior de Lletres de la Universitat de Lisboa.   1907 - Abandona la Facultat de Lletres de la Universitat de Lisboa i instal·la una tipografia (amb una petita herència de l'àvia), que fracassa. Després treballa com a "correspondente estrangeiro", és a dir, redactor ambulant de cartes comercials en anglès i francès.
Composició de "Regret", en anglès.   1908 - Escriu els primers fragments de Fausto.   1912 - Primeres publicacions-una sèrie d'articles sobre la poesia portuguesa-a la revista "Á Aguia", òrgan del renaixement portuguès.   1913 - Coneix el pintor Almada Negreira i el poeta Mario de Sá-Carneiro, que seran els seus companys en l'aventura futurista. Per aquesta època també manté correspondència amb Sá-Carneiro, que estudia a la Sorbona de París. Amants de la poesia decadent, renovadors de la poesia simbolista, Pessoa s'inventa el "paulisme". A través de Sá-Carneiro, que viu a París, descobreiux Marinetti i el futurisme. Amb el temps, es considerarà que els tres grans futuristes mundials són: Apollinaire, Maiakovski i Pessoa.   1914 - Apareix en públic l'heterònim Alberto Caeiro i els seus deixebles, el futurista Álvaro de Campos i el neoclàssic Ricardo Reis. Poemes d'Alvaro de Campos (segons Sá-Carneiro, l'obra mestra del Futurisme).   1915 - Obres: O Guardador de Rebanhos (1911-1912); O Pastor Amoroso; Poemas Inconjuntos (1913-1915). A l'abril apareix el primer número de la revista "Orpheu" (on hi publica "Oda triomfal") i, al juliol, el segon i darrer (on hi publica "Oda marítima"). Indignació de públic i crítica.   1916 - Vol establir-se com astròleg, afició que li porta complicacions, pel pas de l'anglès místico-eròtic Crowley per Lisboa.
Suïcidi de Sá-Carneiro a París.   1917 - Ultimatum (a la revista "Portugal Futurista", dirigida per Almada Negreira): Super-Home; Super-Camoes.   1920 (i 1929-30) - Cartes d'amor a Ophélia (Queiroz). Publica el poema "Meantime" a la revista anglesa "Athenaeum", que atrau l'atenció de la crítica anglesa.   1921 - Funda l'editorial "Olisipo" on publica els seus English Poems I i II   1922 - Col·labora a la revista "Contemporanea", amb O Banqueiro Anarquista, narració. Vel·leïtats polítiques: elogi dels nacionalismes i dels règims autoritaris.   1923 - Publicació de la revista "Atena" (cinc números), que descobreix Pessoa. Incidents amb l'autoritat.   1925 - Mor la seva mare.   1927 - Publicació de la revista "Presença"   1935 - Mor a Lisboa, el 30 de novembre, de cirrosi segons uns; d'una hepatitis, segons altres. Darrera frase (escrita en llapis): "I know not what tomorrow will bring".             

fernando pessoa

OBRES

 

Álvaro de Campos 1915 - Ode marítima (corrent gay),
1915 - Saudaçao a Walt Whitman (com al cap de quinze anys, Poeta en Nueva York, de Lorca), inèdit en vida de Pessoa
1916 - Passagem das Horas, inèdit en vida de Pessoa
1923 i 1926 - Lisbon Revisited
1928 - Tabacaria, publicat al 1933 a la revista "Presença"
1928 - Escrito num libro abandonado em viagem
1928 - Apostila
1929 - Apontamento
1930 - Trapo
Sense data - Ode Marcial, inèdit en vida de Pessoa   Alberto Caeiro
1911-12 - O guardador de Rebanhos
1913-15 - O pastor Amoroso: Poemas Inconjuntos   Pessoa 1913 - Epithalamium y Antinous, dois poemas inglêses meus, muito indecentes, e portanto impublicáveis em Inglaterra
1913 - Hora Absurda, publicat el 1916
1913 - O Marinheiro 1914 - Antinous, (primera versió), publicat el 1918 juntament amb 35 Sonnets 1934 - Mensagem; Lluvia oblicua
1914 - Oda triomfal ("es un canto de rabia y de derrota", Octavio Paz),  

 

fernando pessoa

SI ALGUIEN TOCA UN DÍA A TU PUERTA
Si alguien toca un día a tu puerta,
Diciendo que es un emisario mío
No creas, ni aunque sea yo;
Que mi vanidoso orgullo no intentaría
Tocar siquiera la puerta irreal del cielo.
Pero si, naturalmente, y sin oír
A alguien tocar, la puerta fueras a abrir
Y encontraras alguien como a la espera
De tocar, medita un poco.
Ese era Mi emisario y yo y lo que intenta
Mi orgullo que desespera
¡Abre a quién no llama a tu puerta!

fernando pessoa

 ESTO

Dicen que pretendo o miento
En cuanto escribo. No hay tal cosa.
Simplemente
Siento imaginando.
No uso las cuerdas del corazón.

Todo cuanto sueño o pierdo,
Que pronto cae o muere en mí,
Es como una terraza que mira
Hacia otra cosa más allá.
Esa cosa me arrastra.

Y así escribo en medio
De las cosas no junto a mis pies,
Libre de mi propia confusión,
preocupado por cuanto no es.
Sentir? Dejemos al lector sentir!

(? 1933)
Versión de Rafael Díaz Borbón

Comentari  En aquest poema el que vol el poeta es donar a conèixer la seva forma de plasmar les paraules al  paper a l’hora d’escriure un poema, ens dius que ho fa imaginant, és a dir amb el cap i a més a més ens diu que no es guia pel cor.Tot el que te al cap, quan diu cuanto sueño o pierdo.Diu que es com una terrassa que mira cap a una cosa més enllà.“I es així és com escric” diu l’autor, llibre de la seva pròpia confusió.I el sentiment, que ho senti el lector.   

 

L'ALTRA

Les dones de terra endins
enllà dels ports del capvespre
es dediquen a un sol home
i a fer-li feliç la verga
i així es consideren bones.
Si fan el mateix amb dos
es consideren dolentes.
I si ho fan amb vint-i-set,
la reputa verge: santes.

 COMENTARI

Aquest poema prové del llibre inèdits en llibre de l'any1999. m'ha cridat l'atenció ja que pparla de la visió que es té de la dona sinó segueix les seves regles com a dona.

 En el començament fa una introducció dient que les dones viuen amagades dins la terra, que no sortien de casa. Seguidament diu que en el refugi que és la seva casa,només miren per el seu home, per fer-lo feliç sexualment i aixì és com el seu marit la considera una bona dona.

Cap al final diu que si una dona ho fa amb dos homes la consideren dolenta, ja que està cometen adulteri. Al final exagera molt dient que si ho fa amb tothom, ja es considera una prostituta, però al mateix cop l’anomena santa, ja que una dona sense recursos econòmics pot recorre a guanyar-se la vida amb el seu cos prostituint-se.Es pot veure que Enric Casassas se’n va al extrems de la vida d’una dona que depèn d’ella  per sobreviure en la societat.

Es pot dir que aquest poema és bastant clar, tenint en compte la irracionalitat en els poemes d'Enric Casassas.

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002) ens permet tenir una imatge més completa del mosaic bigarrat que ja constitueix la seva obra, una obra que molts titllaran de dispersa odesordenada com si aquests adjectius constituïssin quelcom negatiu en si mateixos, però que en definitiva és una obra diversa i original, d'un autor que ha evitat sempre repetir-se a ell mateix sense renunciar a la seva personalitat. Ara ens arriba Que dormim? , un text signat el 1994 i anterior a l'espectacular Uh (publicat el 1997) i als poemes en prosa de Canaris fosforescents (aparegut el 2001), dos llibres també escrits durant la seva estada berlinesa. Però la publicació diferida o ajornada dels poemaris de Casasses -i vet aquí una altra accepció de la différance de Derrida- té l'efecte de deixar per més endavant qualsevol conclusió que els lectors gosin haver formulat sobre el sentit últim de l'aventura poètica de Casasses o la significació de la seva obra (en el cas que n'hagi de tenir). Tot el que se'n digui, doncs, és definitivament provisional. Que dormim? està format per dos blocs: un poema llarg, de quaranta-tres pàgines, que és el que dóna títol al llibre (i que se subtitula Cant 27 "Jo també hi era" ), i dos conjunts de peces breus , "Set poemes per a***" i "Songs for Petra" , que es poden llegir independentment. El plat fort del poemari, doncs, és aquest Cant 27 que el poeta, en nota, defineix com a "prosa retallada (i embastada i tot!)".     Enric Casasses compta amb una llarga trajectòria que l’avala (els seus primers llibres són de principis dels setanta), però en els darrers temps ha acabat assolint un reconeixement merescut i s’ha convertit en un punt de referència ineludible del panorama poètic català. Fins i tot es pot afirmar, sense exageració, que ha creat escola. També és dels qui més han contribuït, amb els seus recitals espectaculars, a fer viva la poesia fora dels llibres i de la lletra impresa. Els seus textos parteixen sovint de la construcció lingüística d'una imatge (o d'una idea) a partir de la qual, i des de dintre mateix del poema, s'ofereix una particular visió del temps i de les coses. És quan escampa la boira que les frases agafen forma i flueix el riu, tal i com diu en una de les seves composicions recents. La seva és una poesia transgressora i precisament pot ser-ho perquè paral·lelament posa de manifest un vast coneixement de la tradició poètica.  J. A.   

l'amor

L’amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L’amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.L’amor, la pedra, l’esguard de l’esfinx,
l’estrella que guia el foll, els yangs amagats al yins,
l’orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l’un com l’una
i no ens manem, prò ens pot manar la lluna.L’amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n’hi ha gens,
qui sap si en té, d’amor, o si en dejuna?
L’amor és déu…!? L’únic déu és la lluna!

Comentari

Aquest poema escrit per Enric Casasses, on poden veure la seva manifestació pel que fa a la seva visió

 de l’amor, d’importància  que té per a ell aquest sentiment i les virtuts que té.

Ell compara l’amor amb infinitats de coses bones, diu que l’amor pot moure tot

 i és tan fluix que és el més fort, en definitiva per a ell l’amor és déu. 

Aquest poema visual representa la poesia com una arma molt potent.

O el mateix la paraula és un arma molta poderosa, amb ella pots arribar a fer mal

o aconseguir coses que vols.

va ser realitat l'any 1978.

 

 

Vida i obra

Neix el 19 de gener de 1919 al carrer Wagner, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.

El 1939 participa en la Guerra Civil amb l’exèrcit republicà. Al front de Lleida escriu els seus primers versos. Hi dedica un poema de Ball de sang: La batalla del Segre... Després fa el servei militar en l’exèrcit franquista.

1940. Llegeix Chunk Kuei, domador de demonios, Freud, Nietzsche, Mallarmé, Kayyam, Guimerà, Verdaguer... Coneix Foix i Joan Prats, que li obre la seva biblioteca especialitzada en art de les avantguardes.

1941. Coneix Joan Miró. Realitza els seus primers poemes visuals (els anomena poemes experimentals). Escriu, per indicació de Foix, el primer llibre de sonets La bola i l’escarabat (dins Ball de sang), un llibre ple d'imatges oníriques, encadenades les unes amb les altres per associacions inconscients.

1943. Primer poema objecte, Escorça, objecte trobat. Coneix Arnau Puig.

1944. Primera obra teatral: El cop desert (inèdita).

1946. Coneix el pintor Joan Ponç.

1947. Funda, amb Joan Ponç, Arnau Puig i d’altres la revista Algol. Coneix Cabral de Melo: li provoca un tomb cap al compromís social. Escriu les primeres accions espectacle de Postteatre. Representació d’Ahmosis I, Amenofis IV, Tutenkha-mon a l’estudi de Joan Ponç, amb Joan Prats com a únic espectador. 

1948 Funda la revista Dau al set amb Joan Pons, Tàpies, Cuixart, Arnau Puig i Tharrats. Escriu la primera peça per a Ballet, Gomintoc; Josep Cercós va escriure la música per a aquesta peça el 1954. Escriu els guions cinematogràfics Foc al càntir i Gart. Creació amb Joan Ponç del llibre d’artista Parafaragamus (exemplar únic). 

1950, comença a publicar, Dragolí a Dau al set; Em va fer Joan Brossa...; aquest darrer llibre són flaixos de la realitat quotidiana, amb humor i denúncia política; aquesta és present també a moltes de les odes, que inicia el 1951. 

1954. Estrena a Barcelona Farsa com si els espectadors miressin l'escenari a vista d'ocell. Escriu Cant i Festa, dos llibres de temàtica amorosa; amb influències del cançoner popular, Brossa confegirà uns poemes amorosos desbordants d'imaginació i lirisme. 

1956. Poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales, al passeig de Gràcia, de Barcelona. Viatge a París. 

1961. L’ADB estrena al Palau de la Música de Barcelona Or i sal, amb escenografia de Tàpies i direcció de Frederic Roda. D’altres estrenes. 

1962. Estrena dues accions espectacle.

1963. El saltamartí. Hi trobam mostres de poesia visual (ja el 1959 havia fet unes suites de poesia visual), que intensificarà posteriorment com a fruit de l'essencialitat o conceptualització que cerca el poeta (l'essència de les coses, el poder representatiu de les paraules. Augmenta la seva col.laboració amb artistes plàstics: Miró, Tàpies.

1964. Estrena Concert en tres temps per a representar, amb música de Mestres Quadreny.

1970. Publicació de Poesia rasa, que aplega disset llibres de Brossa. 

1971. Participa en una exposició col.lectiva de poesia visual a Nuremberg i Belgrad. 

1972. La revista Estudios escénicos de l’Institut del Teatre de Barcelona li dedica un monogràfic. La seva amiga íntima Pepa Llopis li ofereix casa i suport; el poeta inicia una vida familiar i, per primera vegada, pot convidar els amics a la seva taula. 

1973. Primer volum de Poesia escènica (1945-1954). A partir del 76 farà també alguns llibres de sextines.

1977. Emissió, en el programa televisiu Mirador de Strip-tease català, interpretat per Christa Leem, amb el guió original censurat.

1986. Antologia de poesia visual i poemes objecte a la Fundació Miró de Barcelona. A partir d'aquí fa exposicions arreu del món. Fa poemes que són col.locats a la ciutat: velòdrom d'Horta, La Rambla, Granvia...

Mor a Barcelona el 30 de desembre de 1998.

   

"SILENCI"

Escolteu aquest silenci

                      J. Brossa COMENTARI: Silenci és parlar amb tu mateix, és un sentiment profundDesprés del crit allò que persisteix. El plor d’un pensament quan neixEl silenci és la veu del No-res,El bategar profund de l’Univers..." L’autor ens demana parlar amb nosaltres mateixos , reflexionar.

Obra inèdita 

-

-(1944) El cop desert (poesia escènica) 

-  (1946-47) Peces escèniques diverses   (1946)

-La boca escènica teatral (guió de cinema)   (1947)

-Poema a Joan Ponç   (1946-47) Poemes (entre els quals Cant segon a Joe Louis)  

- (1959-62) Suites de poesia visual (poesia visual) 

-  (1967-69): Suites de poesia visual (poesia visual) 

-  (1968): Fora de l'umbracle (poesia literària)  

- (1970): Suites de poemes habitables (poesia visual)  

-(1977): Gual permanent (poesia literària)  

-(1977): Provisionalment (poesia literària)  

-(1988): El dia a dia (poesia literària)  

-(1981-90): Mapa de lluites (poesia literària)  

--(1993): Homenatge a Joan Miró (acció musical, amb partitura de J.M.Mestres Quadreny). Interpretat a la Fundació Miró desembre de 1993.

-   (1994-97): Anafil 3 (proses circumstancials)

 

 Vinyoli al zoo de barcelona, parc que frequentava sovint